ALFREDO JAAR.
HÁGASE LA LUZ
Exposició al Centre d'Art Santa Mònica

Mireia Feliu Fabra
Juny 1998

Aunque sea solamente por la alegría de mi tristeza,
querría que no hubiera más muerte en la tierra.
(1)

L’obra presentada per Alfredo Jaar al Centre d’Art Santa Mònica mostra el seu treball desenvolupat en el testimoniatge del genocidi a Rwanda i del silenci passiu de la comunitat internacional. Es tracta d’una manifestació crítica i a la vegada una reflexió sobre el límit moral de mostrar imatges directes de la massacre.
Una part del muntatge consisteix en la instal·lació de capses negres agrupades i ordenades de diferents maneres: en forma de mur, d’extensió en el terra, de cub...A la tapa de cada una d’elles s’hi descriu en lletres blanques serigrafiades la fotografia que hi ha present en el seu interior. Són imatges del genocidi: de les víctimes mortals, del plor desesperat per una irracionalitat inhumana, de les enfermetats que consumien a milers de persones: malària, còlera, neumonia... No obstant, l’espectador no pot veure-les.

Alfredo Jaar es mou en l’encreuament de la informació, l’estètica i l’ètica. Informa perquè concreta lloc, espai i temps. I confia la seva denúncia al poder de la paraula. Aixo és: la lectura de la informació a cada capsa sobre la imatge que conté ofereix tot allò que els mitjans de comunicació negaren en el seu moment: espais de silenci angoixant en la consciència de la massacre. Jaar confia en la paraula perquè la inquietud creada per allò que hom s’imagina, esdevé finalment més gran que la que provocaria la pròpia fotografia. Vivim en un món de bombardeig tal d’imatges, que finalment aquestes perden tota capacitat de provocació, en tant que fins i tot la nostra mirada s’ha acostumat a la pobresa de l’experiència. Ja no tenim temps. No és que aquest sigui fugisser, que ho és, sinó que hem oblidat el gaudi del present.

Hágase la luz ens obliga a prendre consciència altra vegada de la nostra experiència, del nostre present històric. I això, en primer lloc, requereix temps. Perquè assumir una informació que concreta i contextualitza unes dades va més enllà de la pura mostra. La denúncia no pot ser concebuda de reüll, perquè llavors aquesta ja no funcionaria com a tal. La dificultat estriba, doncs, en la manera com penetrar en el món apocalíptic de les víctimes, de quina manera fer partícep a l’espectador d’una realitat que ens havien fet creure perduda en la llunyania. I és en aquesta cruïlla que l’art d’Alfredo Jaar irromp: les imatges, els noms de les ciutats massacrades esdevenen significatius només si es té coneixement del seu context històric. Sinó, no són res. Simplement noms perduts que ningú sap d’on vénen ni a on van. I malgrat tot, l’espectador es reflecteix a la pantalla negra on apareixen il·luminats els noms de les ciutats, de manera que, ja involuntàriament, participa d’un significat, d’una tragèdia que, un cop coneguda, ja no pot silenciar-se en l’oblit.

En un dels murs de l’exposició se situa una pantalla on apareix la imatge de dos nens en quatre freqüències. Les criatures se situen d’esquena la càmara, mirant alguna cosa: allò que els mitjans de comunicació mostraren a la societat internacional, el rostre de la mort que s’extenia de manera accelerada. Però els nens manifesten a la vegada tot el que la comunitat internacional no expressà: solidaritat, amor, coratge. I és que és aquesta emoció, aquest sentiment profund i sincer de tristesa el que la premsa internacional fou incapaç de dir. Per què? Per a silenciar el genocidi, en tant que si s’hagués reconegut com a tal, hagués estat obligatòria la imminent intervenció internacional en el conflicte.

Els ulls de Guttete Meritá actuen com espasa que esquinça, amb una fracció de segon, la nostra amnèsia. La imatge, un cop sabuda la informació referent, no necessita de més temps per despertar-nos. Però cal repetir. Repetir, repeteix Alfredo Jaar al final de l’audiovisual. Repetir per no tornar a oblidar. Perquè la imatge de tot un continent, malgrat enfonsar-se en el llac negre, no es submergeixi altra vegada en el nostre oblit. Repetir el nom de Rwanda, i que la seva repetició a la sortida de l’exposició sigui finalment plena de contingut, de significat, perquè haurà estat il·luminada per la paraula precisa i concreta, lluny de l’ambigüitat indiferent, del consum anònim que borra la individualitat de l’”altre”.

I no es tracta, en cap moment, de representar-lo (a l’”altre”). Això és, Jaar no descriu tal i com és, sinó que parla des de la seva pròpia mirada, des de la seva vivència en el genocidi. En cap moment defineix la individualitat de l’”altre”, en tant que és conscient de la impossibilitat de re-presentar-lo: cada intent esdevé una nova realitat disfressada de la que creiem la nostra, il·lusió amb la qual els mitjans de comunicació jugaren de manera descarada. No. Jaar no pretén definir l’alteritat. Sinó denunciar l’actitud indiferent i la manca de respecte en l’explotació de la imatge d’occident envers l’”altre”.

(1)E.M. Cioran, 1911-1995. Citat a www.alfredojaar.net