D'un sol cos

D’un sol cos. Com un sol cos. Ens creiem compactes, sòlids. Però no. La mateixa memòria que ens rememora fragments del passat ens testimonia les runes d’aquell temps lineal que ja no hi és. Només ens queden rastres, petjades d’allò que ja ha estat dit, i intuïcions d’allò que encara no ha estat.

Som fràgils, perquè som matís. I d’aquí la riquesa de la diferència, del rastre subtil que desperta en cada un dels petits detalls nous móns. La bellesa del gris, de l’1 que es situa entre el 0 i el 2, entre allò present i allò absent. I no es tracta d’una ambigüitat absurda que no condueix enlloc, sinó, al contrari, en la impossibilitat de reposar en una resposta certa, aquesta esdevé la mateixa recerca, el mateix procés de creació en el qual, conscients sempre de la mort, no podem deixar de narrar per continuar vivint.

Mireia Feliu Fabra
Barcelona, març 1998